500 ANYS DE LLIBRE IMPRÉS EN CATALÀ
(Any 1974)
A l'any 1474 s’editava a València el primer llibre literari imprès en llengua catalana, les TROBES EN LAHORS DE LA VERGE MARÍA, i el fet és important en la mesura que aquest aniversari pot servir-nos per a fer una mena de balanç de la nostra cultura per tal d'encoratjar-nos més a la seva difusió i defensa.
(Any 1974)
a més de llegir pots escoltar
A l'any 1474 s’editava a València el primer llibre literari imprès en llengua catalana, les TROBES EN LAHORS DE LA VERGE MARÍA, i el fet és important en la mesura que aquest aniversari pot servir-nos per a fer una mena de balanç de la nostra cultura per tal d'encoratjar-nos més a la seva difusió i defensa.
Les circumstàncies històriques d'aquell temps no eren pas massa afalagadores per al nostre poble, car s'iniciava el llarg període que en diem de decadència (Segles XVI, XVII, XVIII) Remuntaríem l'inici del fenomen a la extinció de la dinastia catalano-aragonesa i a la introducció amb el Compromís de Casp (1412), dels Trastàmara. La caiguda de Constantinopla en poder dels turcs (1453) provocà una gran pèrdua del comerç català a la Mediterrània. Després amb la unió dels regnes peninsulars sota la fèrula dels anomenats Reis Catòlics (1474) vingueren les guerres dels Remences al Principat (1484-86), de les Germanies a Mallorca i València (1520-22), l'expulsió dels moriscs (1609), la guerra contra Catalunya del Comte-Duc d'Olivares (1640-42) i finalment la de Successió (1705-14) que trenca l'entitat històrica-política de la Corona d'Aragó. Tanta turbulència ajuntada amb la prohibició de comerciar amb Amèrica, foren causes concomitants que provocaren una gran inflació que els nostres burgesos i menestrals no van poder resistir. Al Renaixement l'or es quedava a Castella i pagava la política imperial dels Àustries, l'esplendor de la cort enlluernava la gent de lletres a la recerca de càrrecs, prebendes i mecenatges. L’aristocràcia es castellanitza i només resten fidels a la llengua mare, les classes baixes del poble. El desenvolupament de la cultura és precari, és una lluita agònica només per a sobreviure a la formació dels grans estats europeus. La dinàmica històrica supera el medievalisme i res no ens queda de la glòria dels trobadors, ni de les gestes dels herois.
El llibre imprès, a cavall de la nostra cultura tan malmesa, inicia la seva aventura. Publiquen Regiment de la cosa pública i Scala Dei, d'en Francesc Eixímenís (per cert, nom d'un oblidat carrer de Sant Andreu), Els furs de València, Tirant lo blanc, El llibre del Consolat de Mar, la primera edició de les obres d'Ausies March, llibres d'Anselm Turmeda, Bernat Fenollar, Joan Timoneda, Joan Rois de Corella, ...etc.
Amb més o menys fortuna arribem al redreçament de la Renaixença i de bell nou, el retrobament de la consciència pròpia. Els intel•lectuals retornen al redós de la llar nostrada i parlar català és motiu d'orgull i de romàntica esperança (V. Almirall i Jove Catalunya) El ressorgiment culmina segat en sec pels esdeveniments de la última guerra civil, l'any 39. Després, el negre parèntesi de la postguerra, temps imposat de silenci i por que emmudiren els nostres llavis i ens corglaçà l’ànima. Als voltants dels seixanta s'inicia altre cop, una mena de normalització que fa possible la tasca dels nostres dies. I en aquesta fita fronterera entre dues èpoques farem el balanç que demandàvem al principi.
La producció editorial espanyola fou a l'any 1933 de 3.194 llibres i la catalana de 740 llibres (representava doncs un 23'10 % del total) A l'any 1966 foren 10.818 títols en espanyol i 488 en català (que és un migrat 4'50 %) Finalment s'editaren 21.595 títols en espanyol per 483 en català a l'any 1973 (tan sols un 2'20 %) Aquestes dades, a banda circumstàncies polítiques de repressió de la nostra cultura, han de ser interpretades tenint present dos factors: primer, el "boom" d'obertura al mercat sud-americà del llibre espanyol i després la popularització del llibre de butxaca, mai dut a terme seriosament amb el llibre català) De qualsevol forma, fins i tot esgrimint xifres absolutes, és evident que estem estancats o iniciant un lleu retrocés. Deduiríem que als darrers anys, sempre som els mateixos irreductibles llegint en català.
El fenomen del llibre va lligadíssim a la problemàtica general de la cultura però les dificultats, de sobres conegudes per tothom, no son prou per a justificar aquest desolador present. Falta interès i treball nostre; és ben cert que hem de reivindicar una normalització a polítics i lingüistes però això, no estalvia pas la personal contribució de cada un de nosaltres, a la tasca de tots pel redreçament del país.
No senyors, no, la commemoració del cinquè centenari del llibre en català, no ha de ser una diada folklòrica sinó un examen crític i una convocatòria. No hem de fer la cita fàcil a la típica rastellera de noms consagrats a fi de recrear-nos-hi cofois i contents ja que, potser serà més positiva la labor anònima i callada i en aquestes circumstàncies, crec que fregaríem el ridícul. Si de debò debò, volem universalitzar la nostra cultura, cal que desem les espardenyes i la barretina al calaix dels vells records. Cal ser-hi, sí, a les escoles, a les llars i als treballs, tots, grans i petits, cadascú al seu lloc, llegint, escrivint, editant, venent, promocionant...Amb entossudiment repetirem la cançó de l'enfadós reivindicant, exigint, una vegada més, diaris, radio, televisió, lliure utilització pública i oficial a tots els nivells, de la llengua en l'administració, l'ensenyament i el comerç. Rètols comercials de carrer i publicitat, tot, però tot així, net de qualsevol interès polític ja que la manera de pensar i concebre les coses, sí que es optativa dintre d'un ventall de diferents i capricioses ofertes, en canvi la nostra condició no ho és, ni ho ha de ser.
Un negre no és d'esquerres pel fet de ser negre, ni un alemany un nazi per la seva nacionalitat. Ser català no és un do, és alguna cosa més prosaica i més real, és la manera d'ésser. Quelcom irrenunciable. Però ser català no és excloent, aquí hi ha lloc per a tots i el respecte que ens deuen i demanem, és el respecte que donem. Estic segur que qualsevol minoria forània serà acollida i estimada car són homes i dones que venen a fer-nos costat en el treball i a les lluites.
L'Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar, al capdavall gent de Catalunya, fa patent per acord de junta i a proposta meva, la seva solidaritat en la tasca comuna de tots els estaments dels país i s'incorpora a la commemoració dels primers 500 ANYS DEL LLIBRE CATALÀ
Ramon (1974, Llibreria El Borinot Ros)
(Publicat als butlletins del Gremi de Llibreters de Barcelona i de l'Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar)
