Petita crònica:
a més de llegir pots escoltar
Sense pretensions ni cap història al darrera nostre, volíem obrir una llibreria en algun barri de Barcelona i buscant, buscant, una mica per casualitat, vàrem arribar a Sant Andreu.
I en el Núm. 448 del Carrer Gran, quasi a la perifèria del districte, vam inaugurar la nostra llibreria. Abans de res s’esqueia cercar-li un nom atractiu que ens pogués definir. En sospesàrem a dotzenes, fins a reeixir trobar-ne un de simpàtic que ens va agradar: EL BORINOT ROS, el qual segons la tradició del poble, porta sort. I ja no ens hi encaparràrem més, batejàrem la nostra botiga amb aquest nom. El dia de Santa Llúcia, 13 de desembre de 1972 alçàrem les portes de l’establiment amb moltes ganes de treballar i amb un sac ple d’il•lusions i projectes....
• La nostra trajectòria:
Des de la nostra petitesa però amb voluntat de servei, sempre hem procurat pal•liar els dèficits existents al barri. Per tan, ja de bon inici, ens abocarem exclusivament, als apartats de LLIBRERIA, BELLES ARTS, MANUALITATS I JOGUINES DIDÀCTIQUES complementant-ho amb papereria, preferentment tècnica.
De manera explícita, hem deixat de banda tota mena de lectura repressiva o condicionant i hem intentat en canvi, donar a conèixer llibres apropiats per obrir perspectives i noves possibilitats, oferint temes i propostes d’avantguarda en tots els corrents i especialitats: Poesia, Narrativa, Assaig literari, Filosofia, Sociologia, Pedagogia, Història, Política, Economia, Art, Ciència, Oficis, Contracultura, Teatre, Cinema...etc. han estat els apartats que en principi, nosaltres hem seleccionat i tractat amb especial cura i interès (naturalment, sempre donant resposta a les indicacions i gustos dels nostres clients habituals) Durant els dos anys i mig de funcionament hem creat un clima, creiem de companyonia i amistat. Qualsevol client es converteix aquí, en amic, creditor de tota la nostra predisposició i agraïment. Tímidament primer i desprès ja més segurs, hem eixamplat aquest cercle d’amistats, igualment hem posat a la venda més articles, de tal manera que la nostra botiga ha reduït el seu espai i s’ha empetitit. I així EL BORINOT ROS mica en mica, se’ns ha anat convertint en un indret afavorit per la sort, premiant el nostre esforç, amb moltes petites grans satisfaccions personals. Fins que un dia....
De manera explícita, hem deixat de banda tota mena de lectura repressiva o condicionant i hem intentat en canvi, donar a conèixer llibres apropiats per obrir perspectives i noves possibilitats, oferint temes i propostes d’avantguarda en tots els corrents i especialitats: Poesia, Narrativa, Assaig literari, Filosofia, Sociologia, Pedagogia, Història, Política, Economia, Art, Ciència, Oficis, Contracultura, Teatre, Cinema...etc. han estat els apartats que en principi, nosaltres hem seleccionat i tractat amb especial cura i interès (naturalment, sempre donant resposta a les indicacions i gustos dels nostres clients habituals) Durant els dos anys i mig de funcionament hem creat un clima, creiem de companyonia i amistat. Qualsevol client es converteix aquí, en amic, creditor de tota la nostra predisposició i agraïment. Tímidament primer i desprès ja més segurs, hem eixamplat aquest cercle d’amistats, igualment hem posat a la venda més articles, de tal manera que la nostra botiga ha reduït el seu espai i s’ha empetitit. I així EL BORINOT ROS mica en mica, se’ns ha anat convertint en un indret afavorit per la sort, premiant el nostre esforç, amb moltes petites grans satisfaccions personals. Fins que un dia....
• L’atemptat:
La matinada del dia 9 de Juliol és de trist record. Despertats just a les tres de la nit, per la policia, el vigilant i un veí, ens assabentarem que el nostre BORINOT cremava. Com es natural a corre cuita, vam anar a la llibreria, arribant-hi tan bon punt els bombers acabaven d’ofegar el foc (De manera expressa, agraïm públicament el treball d’aquest cos i llur diligent actuació, ja que van funcionar ràpid i excel•lentment) L’espectacle deprimia: vidres trencats, llibres i materials cremats, fums, confusió... Sentírem a dins que quelcom se’ns trencava, veiérem com tot aquell petit món creat per nosaltres amb esforç i dedicació se’ns esmunyia de les mans i amenaçava perdre’s. Què era allò...?
De sobte, la nit se’ns aclofava a sobre amb tot el seu paorós silenci, de sobte sabíem d’aquella gent estranya que encara bransoleja nostàlgies d’esvàstiques i d’antics alçaments ja de tots oblidats. I malgrat tot, la terra és abonada i agraïda, nosaltres ja hem vist que per molt que l’ataconin, finalment, sota l’insurrecte i marcial petjada d’una bota que mai no pregunta, altre volta hi ressorgeix i neix, una flor preludi d’una redoblada Primavera.
Què volen aquesta gent, tot un mil•leni d’una pau de cementiri? Doncs, no! n’és prou una cuca de llum per esberlar la negror de la nit i aquesta ha de ser, sens dubte, la veritable i definitiva Victòria.
Què volen aquesta gent, tot un mil•leni d’una pau de cementiri? Doncs, no! n’és prou una cuca de llum per esberlar la negror de la nit i aquesta ha de ser, sens dubte, la veritable i definitiva Victòria.
Un grup de veïns varen acompanyar-nos en aquells dolorosos moments i l’emoció va transcendir el sentir personal, vibràvem tots plegats per igual, amb la mateixa indignació davant l’acte injust i terrible. Ells havien estat desallotjats de les seves residències en previsió d’un possible no control de l’incendi.
Aviat vam comprendre que l’atemptat era impersonal, no hi havia res contra nosaltres i sí contra tot el que la llibreria arribés a significar en un barri fortament obrer. Era doncs, un cop baix al intent de promoció de l'home i als anhels per deslliurar-se de l’anorreament general del suburbi. Hom, ens vol a tots conformats i submisos, quiets i obedients, sense interès per a la superació, sense capacitat de crítica, sense criteri i sense dret. Evidentment hem de creure que, als seus ulls, amb la nostra migradíssima però voluntariosa tasca, contribuíem al desvetllament de l’home que treballa, donant-li els elements precisos per a la seva pròpia autoformació. L’atemptat, segons insinuaren, es produí perquè els llibres exposats als aparadors eren provocatius. A comissaria emperò, vam deixar clar que tots els llibres, servits pels canals habituals de distribució, estaven degudament aprovats pel Ministeri d’Informació i Turisme de l’Estat i que en tot cas, els criteris d’exposició i promoció venien condicionats per les últimes novetats editorials i pel mateix gust dels nostres clients i àdhuc, perquè no?, pel nostre propi criteri, en ús legítim de la llibertat personal.
Vàrem presentar la corresponent denúncia a la policia, insistent si més no, en la necessitat de protecció dels inquilins i amics que comparteixen amb nosaltres l’ús de l’immoble, habitacles de particulars i altres locals comercials (Ja prèviament i amb motiu d’unes pintades a l’aparador amb la paraula ROJO, la creu gammada i l’embrutiment dels vidres resseguint amb spray, qualsevol referència feta en català de la propaganda dels llibres d’actualitat que de reclam, solem exhibir a la porta de l’entrada, vàrem fer una primera denúncia on recalcàvem la preocupació per l’amenaça que ens pressuposava i de retruc, també els possibles danys col•laterals que se’n podrien derivar. Llavors valoràvem fets precedents ocorreguts en altres llibreries que ara han estat dissortadament, repetits també a casa nostra)
La pèrdua material l’hem avaluat en més d’un milió de pessetes, però la moral no l’hem perduda mai. En un principi, davant el panorama desolador de la nostre llibreria desfeta, ens preguntàvem:
Aviat vam comprendre que l’atemptat era impersonal, no hi havia res contra nosaltres i sí contra tot el que la llibreria arribés a significar en un barri fortament obrer. Era doncs, un cop baix al intent de promoció de l'home i als anhels per deslliurar-se de l’anorreament general del suburbi. Hom, ens vol a tots conformats i submisos, quiets i obedients, sense interès per a la superació, sense capacitat de crítica, sense criteri i sense dret. Evidentment hem de creure que, als seus ulls, amb la nostra migradíssima però voluntariosa tasca, contribuíem al desvetllament de l’home que treballa, donant-li els elements precisos per a la seva pròpia autoformació. L’atemptat, segons insinuaren, es produí perquè els llibres exposats als aparadors eren provocatius. A comissaria emperò, vam deixar clar que tots els llibres, servits pels canals habituals de distribució, estaven degudament aprovats pel Ministeri d’Informació i Turisme de l’Estat i que en tot cas, els criteris d’exposició i promoció venien condicionats per les últimes novetats editorials i pel mateix gust dels nostres clients i àdhuc, perquè no?, pel nostre propi criteri, en ús legítim de la llibertat personal.
Vàrem presentar la corresponent denúncia a la policia, insistent si més no, en la necessitat de protecció dels inquilins i amics que comparteixen amb nosaltres l’ús de l’immoble, habitacles de particulars i altres locals comercials (Ja prèviament i amb motiu d’unes pintades a l’aparador amb la paraula ROJO, la creu gammada i l’embrutiment dels vidres resseguint amb spray, qualsevol referència feta en català de la propaganda dels llibres d’actualitat que de reclam, solem exhibir a la porta de l’entrada, vàrem fer una primera denúncia on recalcàvem la preocupació per l’amenaça que ens pressuposava i de retruc, també els possibles danys col•laterals que se’n podrien derivar. Llavors valoràvem fets precedents ocorreguts en altres llibreries que ara han estat dissortadament, repetits també a casa nostra)
La pèrdua material l’hem avaluat en més d’un milió de pessetes, però la moral no l’hem perduda mai. En un principi, davant el panorama desolador de la nostre llibreria desfeta, ens preguntàvem:
- Per què ens ho han fet...? Quines són les causes...? Qui pot actuar així...? -
Nosaltres ens sabem estimats per tothom i no tenim enemics entre la gent com cal. Aviat vàrem reaccionar gràcies a la immediata solidaritat rebuda. Els veïns de l’immoble; ells també afectats per un incident que fàcilment hagués pogut convertir-se en una vertadera tragèdia de progressar eventualment el foc i arribar a la canonada de conducció de gas ciutat, la qual passa justament pels endins de la rebotiga o be, a les pintures emmagatzemades a les prestatgeries de dintre, altament inflamables; van comportar-se d’una manera meravellosa i comprensiva, primer fent-se càrrec dels imponderables d’aquell esdeveniment absurd i animant-nos desprès, en les nostres cuites i tribulacions. Aquest fou sens dubte, l’impagable primer gest de solidaritat que vam tenir. Desprès van començar a arribar amics llibreters, distribuïdors, editors, el secretari del nostre gremi...etc. Al esbombar-se la noticia, acudiren periodistes i per a fer causa comuna, molta gent indignada pel succés. Gent obrera i assalariada que venia a oferir-nos suport i ajuda i que naturalment, malgrat agrair-los-hi, mai els hi acceptàrem diners (Un cas curiós, plaent de ressaltar, és el d’un grup de joves, aplegats en una Comuna a prop de casa, els quals malviuen pel seu compte del producte de fer manualitats i artesania. Així tan gentilment, pretenien oferir-nos cent mil Ptes., producte seu de tot un any d’afanys i esforços. Nosaltres per descomptat, tampoc ho admetérem però... ben segur, si que sabíem del rerafons del seu gest i no els defraudarem). I arribaren també, altres adhesions, ja per carta, ja per telegrama, ja per telèfon...
A mig mati vàrem rebre la visita d’en Jordi Vallverdú i la seva dona Anna Ajenjo, bons amics nostres i companys en l’Associació de Veïns. Pretenien animar-nos en aquells moments tan difícils, ells ens assabentaren que igualment l’Associació, aquella nit, fou visitada pels terroristes d’ultradreta (còctel Molotof a la porta i pintades de Viva Franco!, Muera el Comunismo! i Rojos no!, tal com desprès s’informa a la premsa) Deduírem que era un atac general al poble sencer de Sant Andreu i davant d’aquell seguit de fets, ningú no es podia sentir segur. (Setmanes abans, pintades i còctels a les parròquies de la Plaça Orfila i Sant Pacià, sempre sincronitzades amb intents o accions, a casa i a l’Associació de Veïns) Allí doncs, tots plegats, determinarem fer causa comuna en la denúncia a l’opinió pública i a les autoritats de Barcelona
Per salvar la situació i començar a netejar i arreglar l’establiment, calia primer que res, un desembaràs total i un company distribuïdor, allí mateix, ens va oferir el seu magatzem per desar provisionalment totes les nostres pertinències. Un dia i mig tinguérem la furgoneta i tot el personal d’aquesta empresa, a la nostra disposició. Una vegada allí instal•lats i amb l’ajuda d’empleats i treballadors de diferents editorials i amics, vam inventariar tot el que estava fet malbé i procedirem també, a una recuperació d’urgència del material no danyat. Acte seguit, per iniciativa gremial, tots els llibres cremats foren substituïts per exemplars nous, així doncs, d’aquesta manera totes les editorials i distribuïdores feren seva, la tasca de salvació del fons bibliogràfic de la llibreria.
I al disposar-nos a encarar l’ingent empresa que pressuposava la restauració de la botiga... tinguérem una veritable sorpresa! Gent treballadora, professionals de diferents barris (Hostafrancs, Bellvitge, Maragall i Santa Coloma) van oferir-se gratuïtament i de franc, per pintar, enguixar, i fer les reparacions adients de fusteria i electricitat. Gent anònima, enquadrada en una idea solidària de la vida i la relació, que no coneixíem de res, però, que s’implicaren personalment amb el seu treball voluntari a deshora de les seves obligacions i que ja són bons amics, sempre creditors nostres en tot i per tot.
I ara, quan ja ho tenim tot arreglat i apunt, encara anem rebent ajuda, ja sia d’amics i mestres del barri, ja sia d’altres membres actius de l’Associació de Veïns que, com si de cosa seva es tractés, de tan en tan, es deixen caure per donar-nos un cop de mà...
Enteneu per què no estem desmoralitzats? Per què a dins la desgràcia, hem tingut sort i estem contents?
A mig mati vàrem rebre la visita d’en Jordi Vallverdú i la seva dona Anna Ajenjo, bons amics nostres i companys en l’Associació de Veïns. Pretenien animar-nos en aquells moments tan difícils, ells ens assabentaren que igualment l’Associació, aquella nit, fou visitada pels terroristes d’ultradreta (còctel Molotof a la porta i pintades de Viva Franco!, Muera el Comunismo! i Rojos no!, tal com desprès s’informa a la premsa) Deduírem que era un atac general al poble sencer de Sant Andreu i davant d’aquell seguit de fets, ningú no es podia sentir segur. (Setmanes abans, pintades i còctels a les parròquies de la Plaça Orfila i Sant Pacià, sempre sincronitzades amb intents o accions, a casa i a l’Associació de Veïns) Allí doncs, tots plegats, determinarem fer causa comuna en la denúncia a l’opinió pública i a les autoritats de Barcelona
Per salvar la situació i començar a netejar i arreglar l’establiment, calia primer que res, un desembaràs total i un company distribuïdor, allí mateix, ens va oferir el seu magatzem per desar provisionalment totes les nostres pertinències. Un dia i mig tinguérem la furgoneta i tot el personal d’aquesta empresa, a la nostra disposició. Una vegada allí instal•lats i amb l’ajuda d’empleats i treballadors de diferents editorials i amics, vam inventariar tot el que estava fet malbé i procedirem també, a una recuperació d’urgència del material no danyat. Acte seguit, per iniciativa gremial, tots els llibres cremats foren substituïts per exemplars nous, així doncs, d’aquesta manera totes les editorials i distribuïdores feren seva, la tasca de salvació del fons bibliogràfic de la llibreria.
I al disposar-nos a encarar l’ingent empresa que pressuposava la restauració de la botiga... tinguérem una veritable sorpresa! Gent treballadora, professionals de diferents barris (Hostafrancs, Bellvitge, Maragall i Santa Coloma) van oferir-se gratuïtament i de franc, per pintar, enguixar, i fer les reparacions adients de fusteria i electricitat. Gent anònima, enquadrada en una idea solidària de la vida i la relació, que no coneixíem de res, però, que s’implicaren personalment amb el seu treball voluntari a deshora de les seves obligacions i que ja són bons amics, sempre creditors nostres en tot i per tot.
I ara, quan ja ho tenim tot arreglat i apunt, encara anem rebent ajuda, ja sia d’amics i mestres del barri, ja sia d’altres membres actius de l’Associació de Veïns que, com si de cosa seva es tractés, de tan en tan, es deixen caure per donar-nos un cop de mà...
Enteneu per què no estem desmoralitzats? Per què a dins la desgràcia, hem tingut sort i estem contents?
• La denúncia pública
Som sabedors i ho hem de ressaltar, nosaltres em estat causants involuntaris d’una vertadera onada d’indignació general davant l’arbitrarietat i la consegüent indefensió que ens amenaçava, les proves de solidaritat s’han reflectit en sengles notes i comunicats als diferents diaris de la ciutat. Primer va ésser la mateixa Associació de Veïns del poble de Sant Andreu de Palomar, desprès la Federació D’Associacions de Veïns de Barcelona, el Col•legi de Llicenciats, l’Agrupació de mestres Rosa Sensat, Amics de la Ciutat, diverses associacions de veïns dels barris de Barcelona, Hospitalet i Santa Coloma, Grup de llibreries de Comarques, Gremis de Llibreters i d’Editors,...etc.
Altrament, els articles que molts periodistes independentment ens han dedicat, són de difícil ressenya ja que tenim por d’oblidar-nos injustament d’algú, sigui comsevulla, de tots estem agraïts: El delantal del Brusi, Reposteria selecta, El pro y el contra,.. etc. i els diferents i desinteressats reportatges a diaris i revistes com Canigó, Posible, Cambio 16,...etc., són coses que mai no oblidarem.
El president del Consell del Districte, senyor Calvo Sahaún, condemnava igualment l’atemptat, en repudiava explícitament els mòbils i ens oferia ajuda en pública nota als diaris.
I finalment, un grup de comerciants de la zona, trasbalsats per l’infortuni del col•lega i la intranquil•litat que pressuposava tan insòlit precedent, certament gens procliu al lliure exercici de les seves activitats, recolliren entre el veïnat i el seu estament, sengles signatures de suport on condemnaven l’acte i expressaven llur solidaritat.
Mentrestant, nosaltres en el buit i desmarxat local que abans fou la nostra llibreria, convocàrem a tota la gent i entitats darrerament afectades per aquest tipus d’agressions (Representants de l’Associació de Veïns de Sant Andreu, de l’Associació de Veïns de les Corts, del Centre Social de Sants, de la Parròquia de Sant Andreu,...etc.) i junts ens constituírem en comissió de damnificats, a fi de visitar plegats les nostres autoritats i requerir-les-hi una urgent i publica presa de posició davant del que ja llavors, qualificàvem com d’inici d’una campanya general d’intimidació, intolerable per a la convivència ciutadana. Vam anar a veure al batlle de la ciutat Sr. Massó i al Cardenal-Arquebisbe Dr. Jubany i tan un com l’altre, condemnaren per igual tot aquell seguit de fets, expressant en nota als diaris, la seva consternació i repulsa.
El Gremi de Llibreters, reunit en Assemblea General, vivia hores decisives. Companys de Llibreries de Barri d’altres indrets de Barcelona juntament amb reconegudes llibreries del centre, caracteritzades per la seva línia oberturista, popular i plural, lluitaven dramàticament en defensa dels nostres interessos, que eren els de tots. Com a resultat de tan enrenou, es creava una Comissió Permanent de Defensa, composta per tres membres de la Junta i tres més provinguts del si de la base activa de l’entitat gremial. L’Assemblea en funcions, concretitzava una Caixa de Resistència amb la que, poder afrontar les immediates conseqüències de l’atemptat i de tots els propers que, presumiblement, de no variar substancialment tan penoses circumstàncies polítiques, podien sobrevenir. Altrament, la Junta presentava un seguit de punts elaborats prèviament, fent patent en representació de tot el col•lectiu llibreter, la repulsa unànime de l’agressió i la seva disposició a fer una recapta extraordinària de fons, entre tots els professionals agremiats, per assumir l’ajuda necessària que fes falta. Endemés, convidava als companys de professió, a mostrar públicament la solidaritat durant una setmana, convocant una buidada general d’aparadors a totes les llibreries i posant a la venda els exemplars provinguts d’una reserva del gremi de LECTURAS ESPAÑOLAS d’Azorin, llibre si voleu, no gaire escaient, però, l’únic del qual es disposava d’existències en aquell moment. D’aquesta manera també els lectors i la ciutadania en general, podrien vincular-se al desagreujament a que teníem dret. Fins hi tot, algú amb el decidit propòsit d’arribar a capes més populars, va proposar la celebració d’un recital d’en Pi de la Serra (canta-autor compromès, membre de la Nova Cançó)
Expressament hem d’agrair la immediata ajuda de coneguts distribuïdors, els quals amb un sentit molt pràctic, ens van avançar diners a conte de la futura Caixa de Resistència (Llar del Llibre, Distribucions de Enlace i Distribucions Les Punxes) i això ens va permetre afrontar amb èxit la precària situació primera en que ens quedàvem.
Altrament, els articles que molts periodistes independentment ens han dedicat, són de difícil ressenya ja que tenim por d’oblidar-nos injustament d’algú, sigui comsevulla, de tots estem agraïts: El delantal del Brusi, Reposteria selecta, El pro y el contra,.. etc. i els diferents i desinteressats reportatges a diaris i revistes com Canigó, Posible, Cambio 16,...etc., són coses que mai no oblidarem.
El president del Consell del Districte, senyor Calvo Sahaún, condemnava igualment l’atemptat, en repudiava explícitament els mòbils i ens oferia ajuda en pública nota als diaris.
I finalment, un grup de comerciants de la zona, trasbalsats per l’infortuni del col•lega i la intranquil•litat que pressuposava tan insòlit precedent, certament gens procliu al lliure exercici de les seves activitats, recolliren entre el veïnat i el seu estament, sengles signatures de suport on condemnaven l’acte i expressaven llur solidaritat.
Mentrestant, nosaltres en el buit i desmarxat local que abans fou la nostra llibreria, convocàrem a tota la gent i entitats darrerament afectades per aquest tipus d’agressions (Representants de l’Associació de Veïns de Sant Andreu, de l’Associació de Veïns de les Corts, del Centre Social de Sants, de la Parròquia de Sant Andreu,...etc.) i junts ens constituírem en comissió de damnificats, a fi de visitar plegats les nostres autoritats i requerir-les-hi una urgent i publica presa de posició davant del que ja llavors, qualificàvem com d’inici d’una campanya general d’intimidació, intolerable per a la convivència ciutadana. Vam anar a veure al batlle de la ciutat Sr. Massó i al Cardenal-Arquebisbe Dr. Jubany i tan un com l’altre, condemnaren per igual tot aquell seguit de fets, expressant en nota als diaris, la seva consternació i repulsa.
El Gremi de Llibreters, reunit en Assemblea General, vivia hores decisives. Companys de Llibreries de Barri d’altres indrets de Barcelona juntament amb reconegudes llibreries del centre, caracteritzades per la seva línia oberturista, popular i plural, lluitaven dramàticament en defensa dels nostres interessos, que eren els de tots. Com a resultat de tan enrenou, es creava una Comissió Permanent de Defensa, composta per tres membres de la Junta i tres més provinguts del si de la base activa de l’entitat gremial. L’Assemblea en funcions, concretitzava una Caixa de Resistència amb la que, poder afrontar les immediates conseqüències de l’atemptat i de tots els propers que, presumiblement, de no variar substancialment tan penoses circumstàncies polítiques, podien sobrevenir. Altrament, la Junta presentava un seguit de punts elaborats prèviament, fent patent en representació de tot el col•lectiu llibreter, la repulsa unànime de l’agressió i la seva disposició a fer una recapta extraordinària de fons, entre tots els professionals agremiats, per assumir l’ajuda necessària que fes falta. Endemés, convidava als companys de professió, a mostrar públicament la solidaritat durant una setmana, convocant una buidada general d’aparadors a totes les llibreries i posant a la venda els exemplars provinguts d’una reserva del gremi de LECTURAS ESPAÑOLAS d’Azorin, llibre si voleu, no gaire escaient, però, l’únic del qual es disposava d’existències en aquell moment. D’aquesta manera també els lectors i la ciutadania en general, podrien vincular-se al desagreujament a que teníem dret. Fins hi tot, algú amb el decidit propòsit d’arribar a capes més populars, va proposar la celebració d’un recital d’en Pi de la Serra (canta-autor compromès, membre de la Nova Cançó)
Expressament hem d’agrair la immediata ajuda de coneguts distribuïdors, els quals amb un sentit molt pràctic, ens van avançar diners a conte de la futura Caixa de Resistència (Llar del Llibre, Distribucions de Enlace i Distribucions Les Punxes) i això ens va permetre afrontar amb èxit la precària situació primera en que ens quedàvem.
• Un festival per recordar:
Organitzat per l’Associació de Veïns de Sant Andreu i el Gremi de Llibreters de Barcelona, el 29 de Juliol celebràrem al Polisportiu de Sant Andreu el recital d’en Francesc Pi de la Serra i malgrat ser a les darreries de Juliol, ja en plenes vacances, el recinte es va omplir de gom a gom i fou un èxit total i impressionant. Tots plegats vàrem donar exemple de civisme, malgrat la molta emotivitat de l’acte i va ser també, la resposta valenta a tota la sèrie d’actes vandàlics que darrerament es produeixen a Barcelona i a la resta de l’estat. S’hi aplegaren gents de tots els estaments, famílies menestrals del barri i joventut d’arreu de la ciutat. Gent molt diferent tan per les seves ocupacions, com per les seves formes de pensar, tots agermanats en aquell moment, per un sol motiu. Fins als darrers moments vam viure nervis i preocupacions ja que les provocacions no cessaven. (A la tarda i sobre els nostres pasquins de propaganda repartits per la ciutat, n’aparegueren d’altres de superposats, anaven signats per suposats grups polítics d’esquerra, i ens atribuïen a nosaltres mateixos la crema dels nostres propis locals, l’Associació i la Llibreria, per tan, es recomanava el boicot del recital. El llenguatge era inconfusible i no enganyaren a ningú, tots sabíem qui eren els veritables autors. Tanta traïdoria i mesquinesa parla de sobres i no mereix més consideració que el menyspreu) Malgrat tanta incertesa, la vetllada fou apoteòsica i el públic s’integrà totalment amb l’intèrpret i el motiu de l’acte. Res no va poder trencar la participació de tothom i tot fou aconseguit amb la serenitat que convenia. Va ésser la lliçó de maduresa i responsabilitat que el poble en peu, donava a les minúscules i insignificants bandes feixistes que faltades de tota legitimitat, res no representen.
Naturalment aprofitem l’avinentesa per agrair la gentilesa d’en Pi de la Serra en brindar-nos la seva inestimable col•laboració, així com la del pintor Guinovart, autor d’aquests expressius i originals cartells que encara molta gent ens demana com a record. Donem gràcies també a tots els que d’una manera o altre, han contribuït a que el recital es duus a terme correctament.
Naturalment aprofitem l’avinentesa per agrair la gentilesa d’en Pi de la Serra en brindar-nos la seva inestimable col•laboració, així com la del pintor Guinovart, autor d’aquests expressius i originals cartells que encara molta gent ens demana com a record. Donem gràcies també a tots els que d’una manera o altre, han contribuït a que el recital es duus a terme correctament.
• El futur del BORINOT ROS:
El BORINOT ROS continuarà volant i botzinant durant molts anys, seguirà, com sempre, fidel a la trajectòria de donar ensems, cultura i amistat, i als seus principis humans. I és gràcies al fet d’haver estat ajudats, que hem obert de nou les portes, només perquè la gent del poble ho ha volgut i és així com El BORINOT ROS s’ha convertit verament en LLIBRERIA POPULAR, no per coneguda que això fora anecdòtic, sinó per esdevenir autènticament del poble, conquerida i al servei de la seva gent.
A
A
Joana i Ramon (Juliol de 1975)
